2012
Graus Rovira, Ramon

Modernització tècnica i arquitectura a Catalunya, 1903-1929

 

La tècnica (el seu poder transformador, però també la fascinació que produeix) és al centre dels debats culturals de principis de segle XX, també als de l'arquitectura. Així, en el cas català, dins del programa cultural noucentista la tècnica jugarà un paper nuclear en la seva tasca modernitzadora i "civilitzadora". Per a copsar l'impacte d'aquestes idees, la tesi desenvolupa tres eixos de recerca paral·lela: a/ sobre l'utillatge mental de l’arquitecte (la seva formació, la recepció del debat forà en revistes i congressos internacionals o l'excursionisme); b/ sobre l’imaginari col·lectiu del catalanisme (el fet vernacle en la transformació del camp català, les propostes per a una "casa" per a la classe mitja i el darrer resplendor d'una arrelada "construcció catalana") i la seva acció política (els conflictes entre noves i velles institucions); c/ sobre la transformació del sector de la construcció (el taylorisme, la introducció del formigó armat i l'assimilació de les estructures d'entramat). En resum, entre 1903 i 1929 es produeix una profunda modernització tècnica de l’arquitectura, malgrat la seva empremta hagi estat mig esborrada pels fets polítics posteriors (dues dictadures i una guerra) i el llarg cicle econòmic depressiu 1929-1952.
Mots clau: Noucentisme, "construcció catalana", volta de maó de pla, estructura d'entramat, formigó armat, taylorisme, Escola d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB), Centre Excursionista de Catalunya (CEC)

Direcció: Pere Hereu, Jaume Rosell